Santes Creus i la Ruta del Cister
La llegenda de l'origen del nom Santes Creus
Curiositats
Sobre el nom de Santes Creus, segons explica una llegenda, els pastors del lloc solien a l'hivern portar el bestiar des de les muntanyes a les terres més baixes on es gaudia d'un clima més suau. La gran quantitat de bestiar deixava sobre aquests terrenys matèria orgànica de les seves defecacions i abandó d'animals morts, això feia que a causa de la seva putrefacció i quan s'originaven pluges, durant les nits es desprenguessin gasos fosforescents, que formaven uns focs fatus, a la vista de la qual cosa els pastors el prenien com un fet sobrenatural i miraculós, per la qual cosa anaven col·locant creus de fusta allà on la nit anterior havien vist els llums. Això va fer que es comencés a conèixer aquest territori amb el nom de «camp o lloc de Santes Creus
Breu Història del Monestir
Una joia medieval a 5 min del nostre celler
A la riba del riu Gaià hi trobem el monestir de Santes Creus , el que fou el centre d'una de les senyories monàstiques més extenses i influents de la Corona d'Aragó. Amb una arquitectura sòlida, greu i austera, l'abadia reflecteix el model canònic dels monestirs del Cister (juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet ). Visitar Santes Creus és reviure un temps en què la puresa i l'allunyament del món es concretaven en un punt ben ancorat a la terra.
Fundat el 1160, el moment àlgid de Santes Creus va ser entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i el llinatge reial. Els reis Pere III d'Aragó i Jaume II el Just i la seva esposa Blanca d'Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser enterrats aquí, a dos mausoleus gòtics al costat de l'altar major. L'estudi i la restauració del panteons reials, el 2010, van permetre descobrir les restes de Pere III d'Aragó i Blanca d'Anjou, els únics reis de la Corona d'Aragó, les restes de les quals s'han mantingut intactes.
La planta del monestir organitza els espais en funció de les necessitats de la comunitat. L'església, oberta al culte el 1225, és un exemple de la transició del romànic al gòtic. Tot i que ofereix sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster. Contrasta amb l´esplendor del claustre, del segle XIV, el primer d´estil gòtic de la Corona d´Aragó.
El 1835 i com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal la comunitat va abandonar l'edifici. Va ser declarat monument nacional per real ordre de 13 de juliol de 1921. Forma part de la Ruta del Cister